El segle XXI és i serà el segle de l’art de trontollar. Els Estats Units trontollen d’ençà de l’enfonsament de les Torres Bessones de Nova York. Europa trontolla degut a la crisi econòmica, la crisi política i la crisi de la immigració que agreuja la crisi social i de benestar. Catalunya trontolla com a país i com a nació entre la indeterminació i la rebaixa existencial. Trontolla l’interès vital per les cultures i les filosofies que donen eines per ser més lliures i més profunds espiritualment. Trontolla l’interès vital per la filosofia grega, la metafísica hindú, el budisme i el daoisme xinès. Gaia, el nostre planeta —és a dir la Terra—, també trontolla pel canvi climàtic irreversible i guanyat a pols. Potser hagi arribat el moment que el destructor sigui destruït.
El segle XXI és el segle de la mirada de l’home davant de l’abisme que ell mateix ha creat. Trontolla el món humà, el món malanomenat “civilitzat i de progrés” que no fa sinó conduir a una mort més ràpida. Però trontolla també la Natura, l’Univers sencer. Aquest Univers que no para d’expandir-se i de contraure’s, d’explosionar i d’implosionar en forats negres il·limitats.
Ser és ser precari, ser deficitari, estar abocat a la inestabilitat, a la crisi permanent, al trontoll existencial. Estar en el món —en qualsevol món— implica estar condemnat a gaudir d’una impotència ontològica incurable. Què vull dir amb impotència ontològica? A estar sempre incomplet, a ser “inacabable”. I ser “inacabable” en el doble sentit de l’adjectiu: “no acabat” (incomplet) i també que “mai no pot acabar-se”: que nosaltres, que estem en estat de construcció constant, som incomplets i, paradoxalment, alhora també inexhauribles, inacabables. Sentits contradictoris que ens demostren que l’existència és abans que res un espai en blanc on la paraula parla però no dona respostes a les veritables preguntes. Les preguntes que són preguntes de debò no tenen, no admeten resposta. Ser és poder preguntar. Ser és saber que només podem preguntar.
L’any 2002 torno de l’Índia. Molta gent hi va pretenent il·luminar-s’hi. Jo en vaig tornar absolutament desil·lusionat. I és que en el camí de la il·luminació, el primer petit pas és la desil·lusió, dissoldre les aparences, dissoldre les il·lusions: “des-il·lusionar-se”. En aquest estat, doncs, vaig escriure L’art de trontollar, amb una veu interna de revolta contra el genocidi espiritual, contra l’assassinat dels somnis i contra la vida reduïda a un mecanisme racional, estèril, gris, garratibat, fix i inamovible.
Després de la redacció del llibre van seguir dos anys intensos a Xina. El primer, amb una beca per estudiar xinès a Beijing. El segon, sense beca, continuant els estudis a la universitat de Yunnan, al sud, i després treballant en una escola a Guangzhou (Cantón, a tres hores de Hong Kong) durant mig any.
Diuen que Xina és el país del futur. Si és així, el futur haurà de ser, doncs, un futur sense llibertat de pensament ni de decisió, sense una educació que doni eines per ser independent i crític, un futur on la creativitat serà criminalitzada per antisocial i intolerant, un futur on no hi haurà drets només deures, un futur on el medi ambient només hi serà per ser conquerit, manipulat i devorat. Un futur on no hi haurà futur, on només hi haurà el consum frenètic i insostenible del present. Xina és el somni de l’incipient “feixisme democràtic”: un país on la població està entretinguda —però en realitat controlada i dirigida— per la tecnologia, pels espectacles socials i digitals, i per una religió consumista que sempre deixa el consumidor pitjor de com estava abans: ignorant, manipulable, deficitari, dependent... addicte. L’ésser humà amputat del seu humanisme. Xina haurà d’adonar-se que sense cultura ni capacitat d’innovació creativa —no n’hi ha prou només amb la capacitat de copiar— un país mai no serà líder de res
Malgrat tot, encara tenim una esperança. La Xina —i també l'Índia— no sobreviuran només sent Economia. Necessiten recolzar-se sobre una base cultura sòlida i fèrtil que harmonitzi el seu període turbulent de canvis. Desitjo que ambdues, Xina i Índia, tornin a ser el que durant centenars d'anys havien estat: referent no només cultural sinó espiritual.
Dos anys a la Xina actual em van provocar —i ho diré en llenguatge clínic— una insuficiència espiritual i humana molt greu, però que gràcies a ella vaig tenir prou forces com per tornar i fer realitat la publicació d’aquest llibre.
Aquest és un llibre —com l’autor— “problemàtic”, difícil de definir, on les etiquetes demostren que qualificar és contribuir a ocultar encara més el significat i el sentit de les coses.
És un llibre que té 167 pàgines, però s’acaba a la pàgina 49. Té 5 capítols, on el primer capítol és el 5 i el darrer és l’1. És un llibre que es pot llegir seguint cada capítol, o barrejant-ho tot. És un llibre inacabat, expressament obert, esperançadorament contradictori. El capítol 5 tracta temes de crítica social, el 4 sobre la incapacitat d’entendre el món a través de la raó, sobre la inutilitat del llenguatge com a eina de comunicació. El 3, sobre creativitat, estats d’ànim i Xina. El 2, sobre filosofia i metafísica. L’1, sobre el suïcidi. El suïcidi com a intent de trencar la monotonia, tot i que he de reconèixer que no hi ha res més monòton que la mort, el no-res al qual aboca el suïcidi.
L’art de trontollar intenta sacsejar, obrir una escletxa i sortir per on no hi ha sortida. L’art de trontollar és, com dic en el pròleg, “l’esperança íntima de poder viure en un món menys superficial i més espiritual. Viure sí, però amb dignitat. Són 545 míssils (fragments) i alguns acudits visuals. No els tingueu por. Que gaudiu de l’impacte.”
