Llibre en procés de redacció. Dos anys a Xina
Actualment estic composant la simfonia dels meus dos anys a Xina, simfonia que encara està oberta i no acabada. Beijing, Kunming, Guangzhou... Tres ciutats amb molts moviments emocionals. Dos anys plens, de vegades d'una buidor gelatinosa de difícil despreniment, de vegades d'una ironia irrefrenable.
A continuació podeu ullar uns trossos de vida congelats, uns fotogrames de la pel·lícula que sortirà a la llum en format paper.
La Muntanya de les Fragàncies a Beijing, amb les companyes de classe de Tailàndia.
Els companys de classe i jo a Beijng, amb la professora de xinès oral.
La Ranran, una relació molt intensa, inoblidable, entre dues persones en plena crisi.
Els cinc mesos a Kunming, a la província de Yunnan, marcats per la incursió en la cinematografia.
Durant el gener del 2006 vaig fer amb un company de Barcelona un viatge pel sud de la Xina: Guilin, Guangzhou, Hong Kong, Sanya... Fou el Viatge Indeterminat, un viatge per la refundació.
La Yùyí, que estudia anglès a Beijng. Sempre m'ha animat a continuar amb la creativitat, a no enfonsar-me. "La teva feina és ser escriptor".
L'estació de Guangzhou, entrada apocalíptica d'una realitat que serà la realitat del món del segle XXI. L'individu, partícula que només treballa i només té el dret de consumir. Consumir com la nova religió de la felicitat disminuïda, degenerada, materialitzada en un forat negre d'anulació vital, la mentida redemptora d'una societat que, gandula espiritualment, busca oblidar la buidor omplint-se de matèria que podreix i enfonsa. Guangzhou em va treure el pitjor de mi mateix, cosa que va netejar-me l'interior deixant-hi només el millor de mi mateix.
Els companys de feina al parvulari. Tots ensenyàvem anglès. Per primera vegada en onze anys em vaig afaitar la barba.
La Hongie, el darrer intent -tampoc no reeixit- d'intentar fusionar la física amb la metafísica.
I ara... la vida enmig de la cruïlla. Tants camins oberts, tantes portes obertes... Què difícil és definir-se, sotmetre's a la realitat de ser humà que no és altra que la de ser finit, autoimposar-se els límits i les etiquetes que més gràcia et facin. Què fàcil que ho tenen els insensibles, els desmemoriats, els humans degenerats en cos de pedra i cor de formigó.
Cal un miracle. El miracle de l'alquímia, el miracle de la fusió.
No podem garantir que demà pensem el que avui honestament diem. Hipocresia? No. Més aviat impotència. Impotència ontològica. La permanència és una invenció. Vivim constantment de manera circumstancial. El pensament, fruit d'aquest viure constantment provisional, evoluciona i es transforma. Tot rau en la vida. Si aquesta està destinada a deixar de ser, tot el que ella sosté no pot ser sinó provisional, eminentment fràgil.
Quan Occident s'ha adonat que els seus darrers 150 anys de progrés i civilització no han estat sinó un terratrèmol de destrucció i contaminació, intenta ara fer entendre a la Xina i l'Índia que no continuïn pel mateix camí. Com pretenen que s'aturin si durant 150 anys han esbombat per tot el planeta el dogma que l'únic progrés correcte era el model occidental d'espoli i aniquilació?
Om santih, santih, santih...
