Nova pàgina web de Joan Tello
Nueva página web de Joan Tello
Joan Tello new web page
http://joantello.blogspot.com
LLIBRES LIBROS BOOKS
Podeu clicar els següents enllaços directes:
Podéis cliclar los siguientes enlaces directos:
You can click on the following direct links:
L'art de trontollar (09.2006)
El país del mig (05.2008)
El país del medio (07.2008)
Ser humano, ser precario (12.2008)
Marc Aureli. Meditacions (12.2008), col·laboració.
Títol: L'Art de Trontollar.
Editotial: Llibres de l'Índex (Col·lecció Mar Blava).
Primera edició: Barcelona, setembre del 2006.
Aquest és l'intent de sobre - viure, la voluntat ferma de no cedir davant de la campanya per l'extermini dels somnis, per la unificació estèril, per l'abducció a la pantalla monotemàtica de la santa televisificació. És un llibre que, com l'autor, no es pot reduir a una categoria. Hi ha cinc capítols, on el primer és el cinquè i el darrer és el número 1. És un llibre de 167 pàgines, però s'acaba a la 47. És filosofia? És crítica social? És aforisme minimalista? És periodisme sarcàstic? És el coneixement com a sortida impossible? És l'art de trontollar.
Pròleg
Conferència presentació del llibre de
Joan Tello, L'Art de Trontollar
Biblioteca Joan Miró (Barcelona)
dimarts, 7 de novembre del 2006 a les 19:30
El segle XXI és i serà el segle de l’art de trontollar. Els Estats Units trontollen d’ençà de l’enfonsament de les Torres Bessones de Nova York. Europa trontolla degut a la crisi econòmica, la crisi política i la crisi de la immigració que agreuja la crisi social i de benestar. Catalunya trontolla com a país i com a nació entre la indeterminació i la rebaixa existencial. Trontolla l’interès vital per les cultures i les filosofies que donen eines per ser més lliures i més profunds espiritualment. Trontolla l’interès vital per la filosofia grega, la metafísica hindú, el budisme i el daoisme xinès. Gaia, el nostre planeta —és a dir la Terra—, també trontolla pel canvi climàtic irreversible i guanyat a pols. Potser hagi arribat el moment que el destructor sigui destruït.
El segle XXI és el segle de la mirada de l’home davant de l’abisme que ell mateix ha creat. Trontolla el món humà, el món malanomenat “civilitzat i de progrés” que no fa sinó conduir a una mort més ràpida. Però trontolla també la Natura, l’Univers sencer. Aquest Univers que no para d’expandir-se i de contraure’s, d’explosionar i d’implosionar en forats negres il·limitats.
Ser és ser precari, ser deficitari, estar abocat a la inestabilitat, a la crisi permanent, al trontoll existencial. Estar en el món —en qualsevol món— implica estar condemnat a gaudir d’una impotència ontològica incurable. Què vull dir amb impotència ontològica? A estar sempre incomplet, a ser “inacabable”. I ser “inacabable” en el doble sentit de l’adjectiu: “no acabat” (incomplet) i també que “mai no pot acabar-se”: que nosaltres, que estem en estat de construcció constant, som incomplets i, paradoxalment, alhora també inexhauribles, inacabables. Sentits contradictoris que ens demostren que l’existència és abans que res un espai en blanc on la paraula parla però no dona respostes a les veritables preguntes. Les preguntes que són preguntes de debò no tenen, no admeten resposta. Ser és poder preguntar. Ser és saber que només podem preguntar.
L’any 2002 torno de l’Índia. Molta gent hi va pretenent il·luminar-s’hi. Jo en vaig tornar absolutament desil·lusionat. I és que en el camí de la il·luminació, el primer petit pas és la desil·lusió, dissoldre les aparences, dissoldre les il·lusions: “des-il·lusionar-se”. En aquest estat, doncs, vaig escriure L’art de trontollar, amb una veu interna de revolta contra el genocidi espiritual, contra l’assassinat dels somnis i contra la vida reduïda a un mecanisme racional, estèril, gris, garratibat, fix i inamovible.
Després de la redacció del llibre van seguir dos anys intensos a Xina. El primer, amb una beca per estudiar xinès a Beijing. El segon, sense beca, continuant els estudis a la universitat de Yunnan, al sud, i després treballant en una escola a Guangzhou (Cantón, a tres hores de Hong Kong) durant mig any.
Diuen que Xina és el país del futur. Si és així, el futur haurà de ser, doncs, un futur sense llibertat de pensament ni de decisió, sense una educació que doni eines per ser independent i crític, un futur on la creativitat serà criminalitzada per antisocial i intolerant, un futur on no hi haurà drets només deures, un futur on el medi ambient només hi serà per ser conquerit, manipulat i devorat. Un futur on no hi haurà futur, on només hi haurà el consum frenètic i insostenible del present. Xina és el somni de l’incipient “feixisme democràtic”: un país on la població està entretinguda —però en realitat controlada i dirigida— per la tecnologia, pels espectacles socials i digitals, i per una religió consumista que sempre deixa el consumidor pitjor de com estava abans: ignorant, manipulable, deficitari, dependent... addicte. L’ésser humà amputat del seu humanisme. Xina haurà d’adonar-se que sense cultura ni capacitat d’innovació creativa —no n’hi ha prou només amb la capacitat de copiar— un país mai no serà líder de res
Malgrat tot, encara tenim una esperança. La Xina —i també l'Índia— no sobreviuran només sent Economia. Necessiten recolzar-se sobre una base cultura sòlida i fèrtil que harmonitzi el seu període turbulent de canvis. Desitjo que ambdues, Xina i Índia, tornin a ser el que durant centenars d'anys havien estat: referent no només cultural sinó espiritual.
Dos anys a la Xina actual em van provocar —i ho diré en llenguatge clínic— una insuficiència espiritual i humana molt greu, però que gràcies a ella vaig tenir prou forces com per tornar i fer realitat la publicació d’aquest llibre.
Aquest és un llibre —com l’autor— “problemàtic”, difícil de definir, on les etiquetes demostren que qualificar és contribuir a ocultar encara més el significat i el sentit de les coses.
És un llibre que té 167 pàgines, però s’acaba a la pàgina 49. Té 5 capítols, on el primer capítol és el 5 i el darrer és l’1. És un llibre que es pot llegir seguint cada capítol, o barrejant-ho tot. És un llibre inacabat, expressament obert, esperançadorament contradictori. El capítol 5 tracta temes de crítica social, el 4 sobre la incapacitat d’entendre el món a través de la raó, sobre la inutilitat del llenguatge com a eina de comunicació. El 3, sobre creativitat, estats d’ànim i Xina. El 2, sobre filosofia i metafísica. L’1, sobre el suïcidi. El suïcidi com a intent de trencar la monotonia, tot i que he de reconèixer que no hi ha res més monòton que la mort, el no-res al qual aboca el suïcidi.
L’art de trontollar intenta sacsejar, obrir una escletxa i sortir per on no hi ha sortida. L’art de trontollar és, com dic en el pròleg, “l’esperança íntima de poder viure en un món menys superficial i més espiritual. Viure sí, però amb dignitat. Són 545 míssils (fragments) i alguns acudits visuals. No els tingueu por. Que gaudiu de l’impacte.”
Aquests són alguns dels acudits que el viatger va trobant al llarg del llibre problemàtic.
La intel·ligència no és només la vista, la visió, l'òptica, la llum.
La intel·ligència no és només la paraula, l'argument, un vòmit no sòlid, un vòmit de la fonació.
Un llibre no és només la lletra impresa.
La vida no és només respirar.
Preguntant pel "jo" podem respondre el "nosaltres"?
Preguntant què sóc puc saber què som?
Preguntar és l'acte primer per conèixer?
Preguntant em reconec com a "límit clos dins de mi mateix" o com a "extensió que és i viu amb els altres"? Extensió de "què"? O és que també hi ha un de "qui"?
Si plou quan fa sol, també hi ha junts "ser" i "no-ser" ?
Acceptar l'experiència de la Buidor. No fugir-ne. El buit no pot ser omplert.
Portada de la revista mensual L'entrevista corresponent al número 32 (maig del 2005).
Fa fonedissos els límits dels objectes.
Ens deixa contemplar el blanc que tot ho barreja fins a dissoldre-ho.
Ens aquieta i adorm.
Ens retorna a l'estat de l'ésser sense testimoni.
Ens recorda la matèria de què està fet el món.
La boira.
Actualment estic composant la simfonia dels meus dos anys a Xina, simfonia que encara està oberta i no acabada. Beijing, Kunming, Guangzhou... Tres ciutats amb molts moviments emocionals. Dos anys plens, de vegades d'una buidor gelatinosa de difícil despreniment, de vegades d'una ironia irrefrenable.
A continuació podeu ullar uns trossos de vida congelats, uns fotogrames de la pel·lícula que sortirà a la llum en format paper.
La Muntanya de les Fragàncies a Beijing, amb les companyes de classe de Tailàndia.
Els companys de classe i jo a Beijng, amb la professora de xinès oral.
La Ranran, una relació molt intensa, inoblidable, entre dues persones en plena crisi.
Els cinc mesos a Kunming, a la província de Yunnan, marcats per la incursió en la cinematografia.
Durant el gener del 2006 vaig fer amb un company de Barcelona un viatge pel sud de la Xina: Guilin, Guangzhou, Hong Kong, Sanya... Fou el Viatge Indeterminat, un viatge per la refundació.
La Yùyí, que estudia anglès a Beijng. Sempre m'ha animat a continuar amb la creativitat, a no enfonsar-me. "La teva feina és ser escriptor".
L'estació de Guangzhou, entrada apocalíptica d'una realitat que serà la realitat del món del segle XXI. L'individu, partícula que només treballa i només té el dret de consumir. Consumir com la nova religió de la felicitat disminuïda, degenerada, materialitzada en un forat negre d'anulació vital, la mentida redemptora d'una societat que, gandula espiritualment, busca oblidar la buidor omplint-se de matèria que podreix i enfonsa. Guangzhou em va treure el pitjor de mi mateix, cosa que va netejar-me l'interior deixant-hi només el millor de mi mateix.
Els companys de feina al parvulari. Tots ensenyàvem anglès. Per primera vegada en onze anys em vaig afaitar la barba.
La Hongie, el darrer intent -tampoc no reeixit- d'intentar fusionar la física amb la metafísica.
I ara... la vida enmig de la cruïlla. Tants camins oberts, tantes portes obertes... Què difícil és definir-se, sotmetre's a la realitat de ser humà que no és altra que la de ser finit, autoimposar-se els límits i les etiquetes que més gràcia et facin. Què fàcil que ho tenen els insensibles, els desmemoriats, els humans degenerats en cos de pedra i cor de formigó.
Cal un miracle. El miracle de l'alquímia, el miracle de la fusió.
No podem garantir que demà pensem el que avui honestament diem. Hipocresia? No. Més aviat impotència. Impotència ontològica. La permanència és una invenció. Vivim constantment de manera circumstancial. El pensament, fruit d'aquest viure constantment provisional, evoluciona i es transforma. Tot rau en la vida. Si aquesta està destinada a deixar de ser, tot el que ella sosté no pot ser sinó provisional, eminentment fràgil.
Quan Occident s'ha adonat que els seus darrers 150 anys de progrés i civilització no han estat sinó un terratrèmol de destrucció i contaminació, intenta ara fer entendre a la Xina i l'Índia que no continuïn pel mateix camí. Com pretenen que s'aturin si durant 150 anys han esbombat per tot el planeta el dogma que l'únic progrés correcte era el model occidental d'espoli i aniquilació?
Om santih, santih, santih...
Al·lèrgia a la repetició, a la legitimació de la societat, a la continuïtat del món.
(1997) Deconstructing Harry
Robert Wise (1951), The Day The Earth Stood Still .
Què ha de passar més encara per veure que això no pot continuar així? Com és que tolerem que se'ns faci creure que és normal viure permanentment en la claveguera? Potser la resposta sigui que hi ha moltíssimament gent que té per hàbitat natural la podridura. Els agrada i l'estenen. Netejar, començant per ells mateixos, és una tasca que requereix massa temps. La claveguera és enemiga de la lentitud, la precisió, la feina ben feta, la cultura i el pensament. La claveguera només vol enfonsar-se en el llot del consumisme, el soroll, el crit i l'espectacle. Cada dia que passa dóna a diaris i telenotícies reportatges plens de misèria humana. Creix el dramatisme. Als habitants de la claveguera els cau la baba. Visca l'espectacle! Cridem! Sobretot cridem i hostiem-nos! Així evitem de pensar. Gràcies a tots, tant polítics espanyols com catalans, per la vostra tasca d'enfonsar dos països, els uns Catalunya i els altres Espanya. Trenta-dos anys de democràcia aconseguiran el que trenta-sis anys de franquisme no van poder. Senyores i senyors, dempeus si us plau. Aplaudiu !
Advertim als usuaris que aquest rètol és una sàtira política de ficció,
encara que costi de creure.
Dos haikus de Taneda Santoka, recollits dins de l'edició de V. Haya & H. Tsuji (2004), Taneda Santoka. Saborear el agua. Cien Haikus de un monje zen. Madrid, 2004.
Fotogrames de: S. Hopkins (2004) Life and Death of Peter Sellers.
La crisi no apareix als quaranta. És present sempre. Qualsevol etapa de la vida és conflictiva. I l'autoengany es conrea a totes les edats. M'he endurit. He buscat la suavitat perquè és el que més em falta dins de mi mateix. Si fos una planta, diria que tothom m'ofereix sol però ningú aigua. El sol és el món de l'acció, de la feina, dels diners, del desplegament material. Com puc ser un adult si dins meu no tinc aigua? Com puc desplegar-me i donar fruits si les meves venes estan assecades? I el menyspreu no és la sortida. El menyspreu engendra, a la llarga, sentiments d'odi, d'amargor. I això, si volem ser humans, no ens ho podem permetre. Són emocions que podem desenvolupar. Però també decidir integrar-les i superar-les. De vegades he fet comentaris massa durs contra llocs, països i situacions. Però de vegades hom està tan desesperat...
La meva existència està massa atomitzada. Vull ser escriptor, professor, actor, fotògraf... I amb moltes cruïlles. Què faig amb els idiomes? Què faig amb el meu català, que és llengua convidada a practicar-se l'eutanàsia? Què faig amb el xinès? I el japonès? I el llatí? I el grec? I què faig amb les meves pulsions sexuals? Una xinesa? Una japonesa? Una catalana?
Deixaré de pensar en categories. Benvinguda la noia que sigui. Suau i riallera. Els llibres, els viatges, la professió, no evitaran mai un possible suïcidi. Fins i tot l'incentivaran. Una noia, un amor, sí. Res no és comparable a l'abraçada d'una noia i el seu petó. Els petons que he rebut, almenys a mi, se m'han quedat gravats per sempre. Un petó és una respiració vital assistida. El petó et re-anima, en el sentit llatí del terme. Et dóna un nou alè. Et dóna una nova vida.
Continuarà...
NOVES PÀGINES WEB DE JOAN TELLO
Nuevas páginas web de Joan Tello
Joan Tello new web pages
Podeu clicar l'enllaç directe:
Podéis cliclar el enlace directo:
You can click on the link:
http://joantello.blogspot.com
Pàgina central amb enllaços a les meves publicacions i altres materials
Página central con enlaces a mis publicaciones y otros materiales
Central web page with links to my published books and other materials
